Erzurum, final de la primera setmana

Després de tres dies rodant sempre al voltant dels 2000 metres d’altitud i amb la companyia constant de la pluja, per fi toca recuperar forces i prendre’m un dia de descans. I que millor fer-ho en una ciutat, per poder fer així una mica de turisme. Erzurum és l’antiga capital d’Armenia i un pas obligat a la ruta de seda. Per aquí hi han passat moltes civilitzacions.

Ara fa tres dies vaig sortir d’Hanak amb la intenció d’arribar a Gole. El que creia havia de ser una jornada de gaudir del paisatge es va convertir en una tortura per culpa de la pluja, la carretera en mal estat i els cotxes i camions. Cal dir que els turcs no veuen alcohol però condueixen com els Georgians. En algun moment vaig passar por i sobretot molt fred. De fet, aquell dia no vaig fer gairebé cap foto. Ni se’m va passar pel cap. Només arribar a Gole vaig veure un hotel a peu de carretera. La pluja era tant intensa i jo estava tant cansat, i mullat, que no m’ho vaig pensar ni un moment. Com que el poble quedava a un quilòmetre, els de l’hotel, tot i no tenir massa gent, em van preparar el sopar: uns macarrons i una sopeta.

image

Aquella tarda va ploure tota l’estona i com que tenia una habitació molt gran em vaig dedicar a planificar la ruta dels dos següents dies i a parlar amb la família. Això de tenir gairebé sempre internet t’apropa als teus tot i estar molt lluny.

L’endemà, abans de començar la ruta del dia, vaig anar a comprar menjar al poble. Cal dir que quan et passeges pels pobles turcs, que solen tenir un carrer central molt ample amb tots els comerços, amb la bicicleta carregat amb les alforges i els paquets et sents constantment observat i la gent et diu coses. Sempre amb educació.

Només sortir, una pujada i, de cop, el diluvi. Ja havia arrencat, per tant, no estava disposat a tirar enrere. Després de tapar-me adequadament vaig acabar la pujada i va venir la baixada. Problemes, hi havia tanta aigua a la carretera que la bici no frenava bé amb el conseqüent perill i amb el desgast que això suposa per les pastilles dels frens. De cop, em passa una camioneta i se m’atura al davant. M’aturo al costat i un noi baixa la finestra i em convida a pujar. Davant la situació, accepto i carregue’m la bici al darrera i jo pujo al davant amb ells. Em pregunten a on vaig i els dic que a Oltu, ells em diuen que també. Tot i que al cap d’uns quilòmetres para la pluja, em deixo portar i decideixo que a Oltu ja pensaré el que faig. Pel camí vaig viure en la pròpia pell com condueixen els turcs i tots anàvem sense cinturó!! Ens vam comunicar com van poder. Quan els hi vaig dir que era de prop de Barcelona em van preguntar si era Català. Vaig tenir la sensació que eren Kurds però per la situació actual no vaig atrevir-me a preguntar-ho.

image

Pel camí dos fets, em van preguntar si havia menjat i vam haver de passar un control de l’exèrcit. Jo també vaig haver d’ensenyar el passaport.

A Oltu, després de despedir-nos, vaig decidir continuar. Eren les 11 del matí i sabia que pel següent poble quedaven un 60 km i un coll de muntanya situat als 2300 metres i Oltu es trobava a 1250 metres. M’esperaven 1000 metres de desnivell. Com que el dia havia començat bé vaig dir-me, endavant. Durant tota la pujada el temps em va respectar i amb l’ajuda d’un fort vent a favor vaig arribar a dalt en bastant bones condicions. Després d’una llarga baixada, sense pluja, vaig arribar a una vall a on per primera vegada durant tots aquests dies, el paisatge va canviar. Vaig arribar a Tortum i em vaig instal·lar en una espècie d’hostal-alberg. Després un soparet i a dormir.

image

I avui, després de portar quatre dies a Turquia, m’he adonat que es troben en el mes del ramadà. Aquest matí no entenia que no pogués trobar cap bar obert per prendre un te. He preguntat i m’han dit “Çay no”. He comprat menjar pel camí hi he arrencat sense haver pres res que em despertes una mica.

Tot i que avui feia menys quilòmetres, com cada dia, m’he trobat un coll de muntanya de sortida. He tornat a pujar fins els 2200 metres. I després, baixada i pla fins Erzurum. He tornat a retrobar el verd.

image

Un cop instal·lat a l’hotel i al veure que hi havia tots els locals de menjar tancats és quan he esbrinat per internet que el mes de juny és el mes del ramadà. Justament el mes que tinc previst estar a Turquia. Està clar que els dies que vaig en bicicleta no m’afecta gaire. Tot i que avui ja he fet una petita ullada, demà em toca visitar Erzurum i, per cert, fer dejuni durant el dia. Tot i que crec que picaré alguna cosa.

Adéu Geòrgia, hola Turquia

Després de molt pensar-ho i després de veure que el temps no acaba de millorar, he decidit deixar Geòrgia i entrar a Turquia per la frontera a prop de Vale. La conducció temerària dels Georgians més el fet que en sentit Batumi havia de fer un coll de 1000 metres de desnivell sense asfaltar i, amb la pluja, m’han explicat que pot estar en males condicions, aquests dos fets m’han fet prendre aquesta decisió. Però amb el que no comptava és en que per aquesta ruta que he triat havia de fer un port situat a 2550 metres d’alçada.

image

Quan he arribat a Vale, darrer poble de Geòrgia, he recordat que havia de canviar la moneda Georgiana. Després de molt preguntar he aconseguit trobar el simulacre de banc però la dona que m’ha atès s’ha enfadat molt i no volia ni sentir a parlar de canviar els diners a euros o bé lires turques. Al final ha entrat una noia jove que m’ha dit que a Turquia no tindria cap problema per fer el canvi. Jo no ho tenia tant clar però he marxat sense aconseguir fer-ho. Al cap de 12 km he arribat a la frontera. He parat a fer un cafè al restaurant de la benzinera i davant la meva sorpresa he vist que a dins hi havia una caixa de canvi. El final, per casualitat, he pogut canviar la moneda.
A la frontera, en principi tot bé, tant la policia Georgiana com la turca, m’han tractat bé però al final, quan ja marxava, n’ha sortit un d’una garita i m’ha fet treure tots els paquets i els ha revisat un a un. Ha al·lucinat amb tot el que portava però no ha trobat res perillós. Al final ens hem saludat i tot.

image

La frontera estava situada a 1400 metres i el següent poble, Posof, el primer poble turc, a 15 km. He pujat fins als 1700 metres aproximadament però la meva sorpresa ha estat que per arribar al poble he tornat a baixar fins els 1400. He parat a menjar i beure alguna cosa i el senyor de la botiga m’ha explicat el que m’esperava, havia de pujar a 2550 metres en 20 km. Creia que em moria. En aquell moment ja em trobava bastant cansat.

image

He començat la pujada. Aquesta alternava rampes molt dures amb alguna zona més suau a on intentava recuperar. Fins els 2000 metres ha estat psicològicament dur. Cada vegada que passava una furgoneta o bé una picap desitjava que s’aturessin i em convidessin a pujar. No ha passat. El tram final, amb algun tros sense asfaltar, ha estat molt dur pel fred i per la pluja que se’m tirava a sobre però finalment he arribat a dalt. No m’ho podia creure.

image

La baixada també ha estat dura. Hi havia un tram llarg sense asfaltar i amb molta grava. Els meus frens no són molt bons i m’ha costat no caure a terra. Finalment he arribat a baix però només he baixat fins els 2000 metres. Havia arribat a l’anatòlia de l’est. Un altiplà de 2000 metres d’un verd constant.

image

Volia arribar al poble d’Hanak ja que em constava pel Google maps que hi havia un hostal. De fet era més aviat una pensió. Aquí la gent és molt amable tot i que és molt difícil entendre’s amb ells. Després d’una bona dutxa he anat a sopar. He sopat molt bé per 3,5 €.

image

A partir de demà m’esperen 250 km per aquest altiplà fins arribar a Erzurum, capital de l’anatòlia de l’est, a on espero fer el meu primer dia de descans.

Del Mar negre al mar adriàtic

Després de trenta anys fent rutes cicloturistes d’un màxim de 12 dies i amb el recorregut molt programat ha arribat el moment de fer-ne una de més llarga tant pel que fa al temps com a la distància. El quatre de Juny volo cap a Tbilisi, capital de Geòrgia, per començar una ruta que m’ha de portar cap a casa passant per Turquia, Bulgària i els Balcans. Tinc dos mesos de marge i no tinc pressa per arribar.

Durant la primera part del recorregut faré un tastet de Geòrgia abans de travessar la frontera amb Turquia. Degut al moment polític el seny m’aconsella fer-ho per la costa del Mar Negre tot i que inicialment ho volia fer per Vale, més al Sud.

La segona part del viatge m’ha de portar fins a Zadar, Croàcia, passant part carreteres secundàries de Bulgària i els països balcànics.

I finalment a Zadar, el 2 d’agost, agafaré un vol per tornar a casa.

Tot i que aquest és el recorregut previst, les circumstàncies durant un viatge tant llarg el poden fer variar. Aquest és l’avantatge de viatjar en bicicleta: saps d’on surts i saps a on has d’arribar però el camí pot variar en cada moment.

Espero tenir prou força física i sobretot psicològica per poder realitzar aquest aventura.