Les persones t’ajuden a fer camí

Al final he decidit acabar la meva ruta abans d’hora. El cansament acumulat i tantes hores sol han fet que ja no estigui gaudint del viatge com jo imaginava. La ruta no era cap repte sinó una forma de buscar respostes a diferents dilemes que em rondaven pel cap. Crec que ja tinc les respostes i, ara mateix, no tinc prou motivació per continuar endavant. El fet d’estar a prop d’istanbul m’ha fet decidir agafar un vol de tornada cap a Barcelona.

image

Tot i així no vull tancar aquest viatge sense un record a totes aquelles persones que he anat trobant pel camí i que m’han facilitat o bé ajudat en el meu dia a dia. També vull agrair els ànims i el suport rebut per part de la família, els amics i companyes de feina.

Aniré cronològicament i espero no deixar-me a ningú.

Un primer record per el Blai de Tbilisi. Amb ell i la seva filla vaig compartir un dinar durant el meu primer dia de viatge. Em va explicar coses sobre Geòrgia i els Georgians que em van ser molt útils al principi de la ruta. Ell és un clar exemple de persona emprenedora que no ha estat ben tractada pels poders econòmics del nostre país. En canvi, està triomfant com a petit emprenedor a un país emergent com és Geòrgia. És clar que, com a país, em perdut una persona amb empenta que, a l’hora de la veritat, són els que realment fan tirar el país endavant.

image

A Tbilisi també un record per la Nataly. La propietària del guest hostel que em va facilitar molt la tasca de trobar taxis que em vinguessin a buscar a l’aeroport i m’ajudèssin a sortir del tràfic infernal de Tbilisi.

Ja a Turquia recordo molt agradablement el poble de Hanak. Vaig arribar-hi molt cansat de Posof i un noi de seguida em va ajudar a trobar una espècie de casa d’hostes a on poder passar la nit. El mateix noi me’l vaig trobar treballant al restaurant a on vaig anar a sopar i tot i no tenir wifi em va deixar el seu mòbil per poder enviar un correu a casa. El tracte va ser molt agradable.

image

A Gole, plovia a bots i barrals. A l’hotel, tot i ser dels pocs usuaris, es van preocupar per que pogués sopar un plat de pasta i una sopa ja que era impossible anar al poble a fer-ho. I no me’l van cobrar!!

Què dir dels dos, crec jo, kurds, que em van recollir amb la seva camioneta quan intentava arribar a Oltu sota un aiguat important. Encara recordo el seu oferiment per anar a menjar alguna cosa. La nostra conversa no va ser molt fluida però vaig passar una estona agradable i més veient l’aigua que queia a l’exterior.

Recordo també l’ajut d’un parell de senyors a l’hora de desmuntar i muntar la bicicleta en el trajecte en autobús d’Erzurum a Samsun.

image

Què dir, que no hagi dit ja, de la meva estada a casa del Yalçin a Gerze. Em vaig sentir acollit com a casa i em va alimentar com a un rei. La nostra comunicació va ser en plan indi degut al nostre nivell d’anglès però en cap moment em vaig sentir incòmode. Al matí abans de marxar vaig conèixer a la seva companya, Elif, i em va semblar també una persona encantadora. Seguia molt de prop tot el procés català i estava molt preocupada per la manca de drets del poble kurd.

I el meu preferit, el policia de Doganyurt. Ell es va preocupar de buscar-me un lloc a on poder instal·lar-me, degut a que no hi havia allotjament, i després, al vespre, em va portar un munt de menjar per sopar i un te per abans de dormir. Millor que en un hotel!!

image

A Bartin em va rebre i acollir a casa seva un altre warmshower, en Ramazan, un personatge curiós que a part d’acollir-me una nit em va preparar un petit sopar. D’aquell dia recordo que no trobava el seu bloc d’apartaments ja que en el carrer la gran majoria de cases no tenien número. Em vaig passar de llarg i vaig preguntar a dos joves sense gaire bona pinta. Un parell de senyors grans em van rescatar i em van aconsellar que no m’hi apropés, que no eren bona gent. Van parlar amb una noia i ella i els seus dos fills em van acompanyar a buscar el pis del Ramazan. Però després de caminar deu minuts i preguntar a mig barri tampoc el trobaven. Finalment el nen més gran va trucar-lo des del seu mòbil i el vam esperar a davant d’un supermercat. Durant tota l’estona d’espera els nois es van quedar al meu costat. Van dir que no se’n anaven fins que vingués el Ramazan. Quan va arribar els vaig agrair molt el gest i se’n van anar amb un somriure.

image

Aquell dia, abans de saber que em costaria tant trobar la casa, vaig fer temps a un parc amb ombres ja que no havia quedat fins a les cinc de la tarda. Vaig seure en un banc i al cap d’una estona, al meu costat, si va seure un senyor. Em va preguntar d’on era i em va explicar que sabia Alemany perquè havia estat treballant a Alemanya. Vam estar comunicant-nos com vam poder i al final vam acabar fent un te.

I bé, he tingut més contactes petits a l’hora de preguntar per llocs o coses que buscava i sempre el tracte ha estat molt correcte i cordial. En tot moment m’han tractat de forma respectuosa i han mostrat interès per ajudar-me en el que podien.

Aquest és el darrer escrit que faig en el bloc relacionat amb aquest viatge. Tot i que ara mateix tinc una sensació agredolça, estic convençut que no serà el darrer viatge ja que els humans tenim la gran sort de que oblidem amb facilitat. Per tant, estic segur que més endavant em proposaré nous reptes.

Salut i bona ruta pels qui esteu pedalant.

Verd, toca pujar. Blau, toca baixar

Porto quatre dies rodant per la costa més feréstec del mar negre. Un cop vaig marxar de casa del Yalçin, després de passar per a prop de Sinop, la carretera  va deixar de ser una autovia de dos carrils per convertir-se en una carretera de mar i muntanya. Tant estàs a nivell del mar, com a 300 metres per sobre d’ell en pocs quilòmetres. Això fa que els desnivells siguin, moltes vegades, molt durs. Amb percentatges que superen el 10 %.

image

El primer dia, tot i que inicialment no va ser tant dur, vaig rodar durant 90 quilòmetres, amb els darrers 30 molt durs pel cansament acumulat. Vaig arribar a Ayancik a on vaig trobar un hotel de costa sense guiris a un preu raonable. Un cop instal·lat vaig poder fer la meva primera cervesa des de feia més de deu dies. Va ser com estar a la glòria.

image

A l’endemà tenia clar que, amb aquest puja i baixa constant, no podia fer tants quilòmetres i després de portar-ne 70 vaig arribar a Abana. Vaig trobar una pensió però vaig tenir la sensació de que em volien clavar. Comparant amb els hotels que havia estat em demanaven masses diners i l’habitació i instal·lacions deixaven molt que desitjar. Amb l’excusa de que no podia guardar la bicicleta a dins vaig anar a buscar un hotel. En vaig trobar un al centre, al mateix preu que la pensió i molt més adequat. A l’entrar em vaig trobar una senyora a recepció agenollada a sobre d’un kilim pregant, suposo, cap a la Meca. Li vaig fer senyals de que no tenia pressa però em va atendre enseguida.

El tercer dia era el més complicat de planificar. Un cop fets els primers 25 quilòmetres, en quedaven més de cent per arribar al següent poble amb hotel. Us podeu imaginar un tros de Costa Brava de cent quilòmetres, amb petits pobles de tant en tant, sense cap tipus d’allotjament!! Doncs aquí a Turquia és possible.

image

Al final vaig decidir fer-ho en dos parts: una primera de 55 quilòmetres fins a un poblet de costa, Doganyurt, i una segona més llarga fins a Cide que és el poble a on torna a haver-hi hotels.

A l’arribar a Doganyurt vaig preguntar si hi havia algun lloc per dormir però tal com imaginava, no hi havia cap allotjament. Després de voltar pel poble per localitzar algun possible lloc per instal·lar-me i quan ja estava a punt de desistir, es va aturat un cotxe de la policia al meu costat. Després de fer-me les preguntes de sempre, d’on sóc, d’on vinc i a on vaig, ells mateixos em van acompanyar a un lloc a on podia dormir. S’ha de reconèixer que després de passar un munt de controls policials sense que m’aturin, la primera vegada que ho fan és per ajudar-me. De fet, no vaig haver de muntar la tenda ja que una petita cabanyeta em feia la mateixa funció.

image

A falta de dutxa vaig decidir banyar-me en el mar negre. De fet tenia una platgeta per mi sol i vaig aprofitar per ensabonar-me i tot. No em va quedar massa clar si el sabó i l’aigua salada són molt bona barreja. Després de fer panxing tota la tarda em vaig cuinar un plat de pasta per recuperar energies.

image

Quan el sol es va pondre va arribar la segona sorpresa del dia. A una de les cabanyes del costat meu, una família estava prepararant les coses per fer un sopar. Un cop van començar la celebració, veig que s’apropa cap a mi una persona amb dos plats a la mà, era el policia que m’havia portat al lloc per dormir. Estava celebrant el sopar amb la seva família i em va oferir menjar, molt menjar. I jo ja havia sopat!! No vaig ser capaç de refusar-ho i de fet gairebé m’ho vaig menjar tot. Ja tenia energia acumulada per tot l’endemà. Més tard, quan ja llegia estirat, em van portar un çay. La veritat és que em vaig emocionar i tot.

image

El matí el sol em va llevar ben d’hora. Un cop fet un cafè en llet, de sobre, i desmuntat el campament, eren les 7:30 i ja em trobava a punt per iniciar la ruta del dia. Un altre puja i baixa constant que m’ha dut, amb les forces molt justetes, fins a Cide.

image

Demà acabo la ruta que aquests dies m’ha portat pel Mar Negre. A Bartin m’espera en Ramazan, un altre warmshower que s’ha ofert a acollir-me a casa seva. Després de més de dos setmanes fora de casa el cansament físic comença a ser important. Pensava que amb el pas dels dies milloraria el meu rendiment però tinc la sensació d’anar cada cop a menys. No sé si és la duresa del recorregut o bé que no m’acabo de recuperar bé dels esforços dels dies anteriors. Aviat serà necessari prendre’m un altre dia de descans.

Rodant al costat del mar negre

No se s’hi ha estat tanta pluja, la duresa de la primera setmana o simplement una baixada de moral però, descansant a Erzurum, he arribat a la conclusió que no em veig en cor, sobretot psicològicament, de fer tants quilòmetres al dia per poder arribar a fer tota la ruta planificada amb el temps que tinc. És per això que he decidit, si cal, alternar la bicicleta amb trajectes en autobús per anar més relaxat. Després de rodar per Geòrgia i l’est de Turquia, veient un paisatge molt semblant he agafat un autobús fins a Samsun, al mar negre, per iniciar la segona part del viatge que m’ha de portar de Sinop a Amsara per el que diuen que és la seva part més maca. Una espècie de Costa Brava però sense turisme ni trànsit. Ha estat un viatge de gairebé deu hores amb sorpresa final.

image

Vam sortir d’Erzurum en un autobús gran gairebé buit. La bicicleta la vaig poder lligar amb el pop en el portaequipajes i la vaig deixar ben protegida per la resta de bultos. Durant el viatge vaig pensar que dur i llarg ha de ser fer tot això en bicicleta. Evidentment, aquestes coses no les pensem quan estem sobre d’ella. Vam anar passant a poc a poc d’un paisatge d’alta muntanya a un més agrícola quan vam anar perdent alçada. En aquest país les estacions d’autobusos estan a les afores de les ciutats i en una de les darreres parades per recollir o deixar gent, de cop ens diuen que em de baixar i ens fan pujar en un autobús molt més petit i ple de gom a gom. El primer que vaig pensar, i a on volen posar la bici aquesta gent? Em van deixar per l’últim i un cop situats tots els paquets, semblava que no hi quedava lloc per la bici. El que més em va sorprendre és que no em vaig posar nerviós. Això que no els entenguis a vegades va bé, tot i que jo veia el nou conductor una mica nerviós. Amb un noi vam treure la roda del darrera i vam aconseguir col·locar-la tombada en una plataforma. Amb els paquets la vaig tornar a protegir per si de cas. Al final tot va quedar en un espectacle.

image

L’altre espectacle el vaig fer a l’arribar a Samsun. Eren les 8 del vespre, ja es feia fosc i encara havia de muntar-ho tot. Anava en xandall i havia passat dels 5 graus del matí a Erzurum als 25 a Samsun. Evidentment, l’estació estava a les afores i des d’ella mateixa veia una llarga pujada que s’havia de fer per arribar a la ciutat. I jo amb xandall!! Vaig muntar la bici i els paquets, per cert, em va ajudar un senyor, i em vaig canviar amagat entre unes plantes. El centre de la ciutat estava a 5 quilòmetres però en vaig tenir prou per fer una bona suada. Aquell dia no hi contava. Vaig travessar la ciutat veient l’espectacle de com es llencen a menjar al carrer els turcs un cop s’ha post el sol. Jo també tenia gana. Vaig preguntar per un hotel econòmic i em vaig instal·lar. Abans de dutxar-me vaig anar a menjar alguna cosa abans no s’ho acabessin tot. Això del ramadà pot acabar amb les existències de menjar en una hora.

A l’endemà vaig començar la ruta pel mar negre. Els primers quilòmetres van ser durs pel trànsit però un cop vaig sortir de la ciutat aquest es va calmar. És increïble com aquí a Turquia la gran majoria de les carreteres tenen doble carril, estan desdoblades i gairebé no tenen trànsit. Com que tenen una bona voravia, en cap moment tens sensació de perill tot i que per anar en bicicleta no són gaire agradables.

Amb vent a favor i carretera plana, sense adonar-me’n em vaig trobar rodant al costat del mar negre amb una sensació de tranquil·litat absoluta. Jo que no volia fer gaires quilòmetres al dia, sense voler, en vaig fer més de 100. Això em va permetre arribar fins a Gedre a on m’esperava el Yalçin, un warmshower amb el que havia contactat el dia anterior. M’havia ofert un lloc per dormir i una dutxa calenta. Però un cop allà em va preparar un bon àpat i em va convidar a quedar-me un dia més. Com que el temps de l’endemà no pintava massa bé al final vaig acceptar la seva proposta. Tot i que la comunicació no ha estat molt fluïda, tots dos tenim un nivell d’anglès molt pobre, ha estat agradable estar a casa seva i m’hi ha fet sentir com a casa.

image

A part de la seva discreta companyia, aquests dos dies no he dormit sol per primera vegada en deu dies.

image

Tocant el cel

Pluja, pluja i més pluja. Ja m’ho dir el Blai a Tblisi, aquesta és una de les zones més plujosa del món. Durant 50 km he rodat per un altiplà situat a 2000 metres. Tot són prats d’un verd espectacular amb alguna muntanya al fons que encara manté una mica de neu de l’hivern.

image

A Ninotsminda m’he trobat un alemany que venia de fer la mateixa ruta que jo però ell se n’anava cap a Armenia, en sentit contrari. Em esmorzat junts i després cadascú a pres el seu camí. He continuat rodant pel mateix altiplà i al meu costat, en tot moment, hem pogut seguir les obres del TGV que ha de seguir la ruta de la seda. Per aquí també hi passa un important gasoducte que segueix el mateix traçat.

image

De cop he vist un dels clàssics xiringuitos que hi ha aquí a les carreteres. Una persona instal·la la seva barbacoa i una roulote destartelada i et monta un restaurant. M’he pres un kebab per 1,20 € i la senyora encara m’ha convidat a prendre un te.

image

A Akhalkalaki he començat a baixar seguint el riu Paravati fins arribar a Akhaltsikhe. Més de 63 km per fer un desnivell de 800 metres. Durant tota l’estona ha estat plovent i a mig trajecte m’he trobat una parell d’alemanys que anaven al mateix lloc. He anat una estona amb ells. Aquí has de vigilar molt amb els gossos i sempre anar lent quan et surten a veure. Tot i així ja he tingut un ensurt. Uns senyors m’han saludat i el gos que tenien al costat semblava tranquil i he continuat a la mateixa velocitat. De cop he notat que la roda del darrera derrapava. El gos m’havia seguit corrent i ha intentat mossegar la roda. Tot ha quedat en un ensurt però em podia haver fet mal. Al final el qui ha pres mal ha estat ell.

image

He arribat xop al destí però he trobat ràpidament un guest hostel que m’ha servit per recuperar-me d’un dia dur, més pel temps que per la duresa del trajecte.

Demà, toca fer el pas de Goderdzi a 2000 metres per una carretera sense asfaltar durant 70 km. A veure, pel què sembla ha de continuar plovent.

Pel petit caucas

He deixat Tbilisi en taxi!! Per uns quans laris (al voltant de 15 €) he començat la ruta des d’una zona més tranquil·la, amb poc trànsit i amb uns paisatges excepcionals.

image

Després de fer un desnivell de 800 metres he arribat a un altiplà que es mou entre els 1800 i 2100 metres d’alçada. Aquí tot és verd i ple de ramaderia pasturant, vaques sobretot i algun remat d’ovelles. Els pastors van en cavall i porten gossos per controlar el remat. Per cert, un d’aquests m’ha estat seguint una bona estona bordant i ensenyant les dents. Al final m’ha deixar en pau.

image

El fet de moure’t per un altiplà, amb vent a favor i sense gairebé cotxes, et dóna una sensació de pau que et fa tocar el cel. Estic començant a aprendre a viure aquests moments sense presses.
La pluja m’ha estat perseguint tot el dia però l’he pogut anar esquivant. He hagut de parar una estona però he estat de sort ja que aquí, tots els pobles, tenen una parada de bus (minibus) coberta. En una d’elles he estat amb un senyor gran. Hem parlat però cap dels dos enteníem res. Però bé. De bon rotllo.

image

He arribat a Tsalka, un poble al peu del llac, a on he trobat un petit hotel a on crec que era l’únic client. Després de negociar el preu (em volien fer pagar 20 € i el final ho hem deixat en 12) m’he instal·lat i he pogut prendre la sempre desitjada dutxa.

El que és difícil en aquest país és entendre els rètols i trobar un restaurant o bar per menjar. Després de intentar fer-me entendre he aconseguit trobar l’únic que hi ha al poble. Per cert, per 8 € he sopat peix fresc del llac, pa amb una espècie de vinagreta de verdures i una gerra de cervesa. I m’he quedat bé.

També he aprofitat per posar benzina al fogonet. Per ara no el necessitaré però sempre està bé tenir-ne per si de cas.

Tblisi, quilòmetre zero de la ruta

Avui és d’aquells dies que no diria mai que he començat una travessa en bicicleta. Deu ser que vaig a poc a poc perquè vaig lluny però de fet avui, primer dia de la ruta, no he fet un sol quilòmetre en bicicleta. Després d’un viatge de gairebé dotze hores i de matinada m’estaven esperant els del guest hostel a l’aeroport per transportar-me, a mi i a la bicicleta, al lloc a on dormia. Durant el transport ja vaig començar a veure que estava en un país en construcció. Es podia veure una alternança entre edificis moderns i d’altres molt antics, suposo, de l’antiga Unió Soviètica. Les voreres dels carrers gairebé són inexistent o bé estant ocupades pels cotxes. Aquests són els reis de Tblisi. De fet m’ha costat molta estona trobar un pas zebra i el que he trobat no li feien ni cas. Per tant, intentar travessar un carrer és tota una aventura.

Tot i així, estan començant a veure que tenen potencial turístic i, comencen a arreglar una part de la ciutat, aquella que té més interès pels visitants.

Després de passar el matí descobrint aquesta part i situant-me una mica he pogut comprovar que tenen wifi lliure en alguns llocs com al voltant de la plaça Sant Jordi, que per cert, aquí també sembla que va matar al drac.

image

Un cop he fet de guiri una estona, he esperat al Blai, un català que viu a Tblisi, per anar dinar i així parlar una mica d’aquest país i també per posar-lo al dia de la situació política a Catalunya. Ha vingut amb la seva filla de 17 anys. Està estudiant aquí, en un institut Francès, perquè a Catalunya no hi havia manera que es motivés (què ens està passant). M’ha portat a un restaurant a on he pogut degustar alguns dels plats típics del lloc i, per cert, alguns vins també.

De fet, després d’una sobretaula de gairebé tres hores, he arribat al guest hostel una mica espès. Sembla que demà no hagi d’arrencar una ruta que m’ha de portar per molts països diferents al nostre.

Ara toca posar la bici a punt i distribuir les alforges bé. Buff, crec que porti molt pes. Sort que jo peso poc.