Verd, toca pujar. Blau, toca baixar

Porto quatre dies rodant per la costa més feréstec del mar negre. Un cop vaig marxar de casa del Yalçin, després de passar per a prop de Sinop, la carretera  va deixar de ser una autovia de dos carrils per convertir-se en una carretera de mar i muntanya. Tant estàs a nivell del mar, com a 300 metres per sobre d’ell en pocs quilòmetres. Això fa que els desnivells siguin, moltes vegades, molt durs. Amb percentatges que superen el 10 %.

image

El primer dia, tot i que inicialment no va ser tant dur, vaig rodar durant 90 quilòmetres, amb els darrers 30 molt durs pel cansament acumulat. Vaig arribar a Ayancik a on vaig trobar un hotel de costa sense guiris a un preu raonable. Un cop instal·lat vaig poder fer la meva primera cervesa des de feia més de deu dies. Va ser com estar a la glòria.

image

A l’endemà tenia clar que, amb aquest puja i baixa constant, no podia fer tants quilòmetres i després de portar-ne 70 vaig arribar a Abana. Vaig trobar una pensió però vaig tenir la sensació de que em volien clavar. Comparant amb els hotels que havia estat em demanaven masses diners i l’habitació i instal·lacions deixaven molt que desitjar. Amb l’excusa de que no podia guardar la bicicleta a dins vaig anar a buscar un hotel. En vaig trobar un al centre, al mateix preu que la pensió i molt més adequat. A l’entrar em vaig trobar una senyora a recepció agenollada a sobre d’un kilim pregant, suposo, cap a la Meca. Li vaig fer senyals de que no tenia pressa però em va atendre enseguida.

El tercer dia era el més complicat de planificar. Un cop fets els primers 25 quilòmetres, en quedaven més de cent per arribar al següent poble amb hotel. Us podeu imaginar un tros de Costa Brava de cent quilòmetres, amb petits pobles de tant en tant, sense cap tipus d’allotjament!! Doncs aquí a Turquia és possible.

image

Al final vaig decidir fer-ho en dos parts: una primera de 55 quilòmetres fins a un poblet de costa, Doganyurt, i una segona més llarga fins a Cide que és el poble a on torna a haver-hi hotels.

A l’arribar a Doganyurt vaig preguntar si hi havia algun lloc per dormir però tal com imaginava, no hi havia cap allotjament. Després de voltar pel poble per localitzar algun possible lloc per instal·lar-me i quan ja estava a punt de desistir, es va aturat un cotxe de la policia al meu costat. Després de fer-me les preguntes de sempre, d’on sóc, d’on vinc i a on vaig, ells mateixos em van acompanyar a un lloc a on podia dormir. S’ha de reconèixer que després de passar un munt de controls policials sense que m’aturin, la primera vegada que ho fan és per ajudar-me. De fet, no vaig haver de muntar la tenda ja que una petita cabanyeta em feia la mateixa funció.

image

A falta de dutxa vaig decidir banyar-me en el mar negre. De fet tenia una platgeta per mi sol i vaig aprofitar per ensabonar-me i tot. No em va quedar massa clar si el sabó i l’aigua salada són molt bona barreja. Després de fer panxing tota la tarda em vaig cuinar un plat de pasta per recuperar energies.

image

Quan el sol es va pondre va arribar la segona sorpresa del dia. A una de les cabanyes del costat meu, una família estava prepararant les coses per fer un sopar. Un cop van començar la celebració, veig que s’apropa cap a mi una persona amb dos plats a la mà, era el policia que m’havia portat al lloc per dormir. Estava celebrant el sopar amb la seva família i em va oferir menjar, molt menjar. I jo ja havia sopat!! No vaig ser capaç de refusar-ho i de fet gairebé m’ho vaig menjar tot. Ja tenia energia acumulada per tot l’endemà. Més tard, quan ja llegia estirat, em van portar un çay. La veritat és que em vaig emocionar i tot.

image

El matí el sol em va llevar ben d’hora. Un cop fet un cafè en llet, de sobre, i desmuntat el campament, eren les 7:30 i ja em trobava a punt per iniciar la ruta del dia. Un altre puja i baixa constant que m’ha dut, amb les forces molt justetes, fins a Cide.

image

Demà acabo la ruta que aquests dies m’ha portat pel Mar Negre. A Bartin m’espera en Ramazan, un altre warmshower que s’ha ofert a acollir-me a casa seva. Després de més de dos setmanes fora de casa el cansament físic comença a ser important. Pensava que amb el pas dels dies milloraria el meu rendiment però tinc la sensació d’anar cada cop a menys. No sé si és la duresa del recorregut o bé que no m’acabo de recuperar bé dels esforços dels dies anteriors. Aviat serà necessari prendre’m un altre dia de descans.

2 comentarios en “Verd, toca pujar. Blau, toca baixar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s